Histories i llegendes

Cuant hi ha turbonada, trons, el cel es negre y senyals de caure pedra, no’n tocan de campanas al meu poble: ahont las tocan es á Fonteta, y al ferho diu que’s cosa segura que trencan el grop y salvan los fruits que’s trovan sobre la terra.

Tothom ne té de calorias y qui mes qui menos ne te al cervell això qu’ara’n dihuen sebas al cap.

Al poble que jo’n dich el meu poble, sense serho, y que fins tots los que me coneixen ho dihuen que’s lo meu poble, no mes que perque hi vaig naixer jo y los meu antepassats, també’n tenim de cosas ben estranyes.

Si no fem fressa ab las campanas cuant hi ha senyals de caure bruticia y emportarsen la cullita, cremem llor benehit, que tambe espargeix ab sa fumera á la turbonada, y á falta de llor s’encen lo tros del ciri que sobra del monument del Divendres Sant y se resa una part de rosari á Santa Bárbara, perque nos desliurhi dels trons, dels llamps y de la pedregada.

Cuan se mort algú, lo mateix si es home que dona, albat, que cos, los dos vehins mes props que hi ha de la casa del difunt, son los quins venen obligats á fer lo clot per soterrarlo, aixó sí, dantloshi per tota paga, un cistell ab quatre nous, atmetllas ó figas secas, un porró plé de ví y un tros de pà per poguer fer beguda després de feta la feyna.

Aquí no tenim sepulturers y tothom fá del ofici: avuy per tú y demà per mí.

Els portadors son també quatre vehins y ho fan ab la ajuda del llit de morts si la casa no es molt llunyana de l’Iglesia, que de serho, se tregina el mort ab un carro y la mula del mes prop vehí.

Son feynas y obligacions que no hi ha qui se n’escusi per renyit que se siga; ¿y com se faría, pregunto jo, si aixis no fos? Es una germanor obligatoria, y mentres la fossa es oberta y el mort no es soterrat, á pages tothom es amich.

El dia dels Funerals ó de las honras que solen ser sempre de tres capellans, el del poble y‘ls dos vehins ó siga lo de Sant Pol de la Ganga y lo de Vall-llobrega, al tornar de la Iglesia, l’amo de la casa, ab una tovallola penjada al coll y un xicot ab una gibrelleta plena d’aygya, posats al peu de la porta d’entrada, esperen los forasters que van entrant, quins se rentan y aixugan las mans y de dret á la sala, ahont se los hi serveix dinar separats dels de la casa.

Aquell dia los plats son de terrissa vermella, que de no tenirlos la casa ja haurá trovat qui los hi deixes per aquell acte; res de carn de pluma, ni de pel: llegums y carn de llana; regularment se mata un xay ó una ovella, es qüestió de tirar mes ó menos fort al rosegarla.

Al acabar lo dinar l’amo puja á dalt, dona las gracias en nom del difunt als convidats, los hi fa entrega d’un pá á cada hu mes o menos gros, segons l’importancia de la casa, y se dona per terminat aquell acte, últim tribut públich dat al pare, á la mare, á la dona ó al fill mort.

Si en lloch de ser un mort es un casori lo que’s celebra, ja se fa mes fressa, puig que aquí s’acompanyan als nuvis fins á l’Iglesia y fins á la casa à la tornada, fent galas, ó millor dit, tirant tiros y escopetadas, qu’escopetas y fusills serveixen per tal feyna.

Els dinars, perque á pagés tots son ab apat los casaments, també van acompanyats de certas bromas; sens que se n’endonguin se cusan de vegadas las faldillas de la noya ab las calsas del noy trovantse axís lligats al aixecarse y fent esclafar la rialla als convidats mentres els dos pobres s’enrejolen y quedan avergonyits; de vegades se trova el noy ó la noya  dintre del plat, sens saber d’ahont li vingueren, un parell de banyas y tot se fá ab la mes ignoscenta de las intencions, y no es cas que per tals bromas ningú s’enfadi ni ho prenga á mal, que allavores sí que sería pitjor y á ben segú tindria de trovar sal ó altre cosa dins del llit, que’ls privaría de dormir en tota la nit.

Tots los anys per la diada de Pasqua l’obrer del Roser acompanyat de set ó vuit d’altres, passan á cantar los goigs per totas las casas, siguent ja tarifa feta de tota la vida, com ho es també lo que’s dona al capellà per fer lo sal-pás, lo que deu entregar cada casa; son tres las tascas, d’una dotzena d’ous, de mitja y d’un ters, que després se’ls venen y serveixen per la Santa.

Las professons una cada cap de mes pels voltants de la Iglesia al eixir de misa matinal; la del Roser que sol ser lo tercer diumenge de Maig y las dugas de Corpus, la primera el dijous y l’altra el diumenje següent, aquí no’n tenim d’octava de Corpus no mes tenim cuarta puig que s’acaba’l diumenge y no’l dijous com als pobles y à las vilas grans y segueixen sempre totas lo mateix camí: els voltants de l’Iglesia.

Aixó avans no debía ser pas aixis perque existeix encara un camí que va de Fitó á Sant Climent qu’ab escripturas vellas es anomenat lo camí de las professons y conta la tradició que á mitjant lloch de dit camí, ahont pasa’l terme dels dos pobles, se trovaban las dugas professons un cop cada any la de Fitó y la de Sant Climent.

Una especie d’entrevista que celebraven els dos capellans acompanyats dels seu feligresos per enfortir y estrenyer mes las bonas relacions, harmonía y germanor dels pobles vehins.

-----------------
Aquesta llegenda ha estat extreta del llibre «Cuentos que són historia», de Miquel Torroella i Plaja.

Font: Ajuntament Forallac