En edificar-se el primitiu castell
fou fonamentat en la duresa de les roques. La fama que tenien
d’inexpugnable provenia del fet que les terres de l’entorn eren flonges i
traïdores. Per això els que intentaven assaltar-lo s’enfonsaven en el
llot sempre inestable i movedís. Amagada en el bosc proper hi havia una
enorme anella de pedra. El que aconseguia estirar-la i sollevava amb
destresa la llosa on restava arrapada, podia avançar per llargs
corredors que l’introduïen a les estances subterrànies del castell.
Un dia un bosquerol d’aquells environs, topà amb la grossa anella i
després d’estirar-la se sentí xuclat per la foscor que l’introduí en els
espaiosos graners del palau que en aquells moments eren curulls de
faves. Esperonat per la fam d’un any de misèria, n’arreplegà tantes com
va poder, però en sentir-se descobert pels guardians fugí cames
ajudeu-me alleugerint-se de la càrrega. En arribar a casa cansat i
estamordit, sentí que lliscava d’entre els plecs de la roba que duia,
una peça que es va fer dringadora només de rebotre contra l’enllosat. En
recollir-la s’adonà que era una fava d’or massís.
Amb el propòsit d’agafar-ne d’altres, tornà al paratge on havia fet
la troballa de l’anella però per mes que la cercà una vegada i una
altra, ja mai més no aconseguí endevinar el lloc on l’havia vista.
El castell encara té una altra llegenda que no deixa de ser curiosa.
Es diu que un dels feudals que l’habitava havia disposat que tant els
familiars com els súbdits, cada vegada que mengessin una fruita en
deixessin la meitat, perquè això els distingiria de tothom. No cal dir
que l’ordre va ser seguida al peu de la lletra. En certa avinentesa,
quan el senyor de Peratallada guerrejava contra els sarraïns que anys
enrera havien fet presoner un dels seus fills, en arribar a les terres
governades pels àrabs, llogà un criat que va reconèixer el seu pare en
veure que el guerrer només menjava la meitat de la fruita que servia. La
meitat de la pera abandonada damunt de la taula, era el testimoni de
l’inesperat encontre d’una mateixa sang. Font: Ajuntament Forallac
|